Amb el seu escepticisme característic, Bogdan Lisevsky examina la tradició familiar, els traumes infantils i la gira quotidiana de conflictes invisibles. Tot aquí està impregnat de la sensació que la realitat no es pot conquerir, però és perfectament apta per a exercicis d'ironia.
En aquest darrer concert no es prometen revelacions, sinó que es posa de manifest allò que normalment està amagat: símbols inquietants del panteó de l'àvia, una estranya iniciació a la vida adulta i l'exotisme quotidià del món soterrat. La tristesa dona pas a la ràbia, la ràbia a un somriure cansat, i tot això sembla ser en nom d'una idea senzilla: la impossibilitat d'assumir aquest món, com a mínim, restableix el dret a riure'n.
