Temirlan Zholdybaev examina aquest mateix context kazakh en què tot s'ha entrellaçat: la cultura està en conflicte amb si mateixa, mentre que les minúcies de la vida quotidiana esdevenen un camp de batalla per a revolucions personals. A l'ordre del dia hi ha la hibriditat cultural, l'enfrontament sempre tibat d'idiomes i costums religioses, on l'etiqueta és un compromís per defecte, i la cansalitat envers les etiquetes no nega el desig de proximitat humana.
L'espectacle sembla un intent de diagnosticar amb honestedat l'època: hi ha rialles que ronden l'absurd i una tristesa punyent en un banquet heterogeni. Tot això no és una pretensió d'harmonia, sinó la vida tal com és, quan l'esperança és només una mica més forta que el cinisme i pots tancar el puny no només per ràbia.
