Viktor Kopanitsa adora disseccionar el món tros a tros, amb una malenconia i un cinisme que no s'esvaeixen ni a les estepes kazakes ni en un bloc d'apartaments tàtar de l'època de Khrusxov. Els seus concerts són una guia de supervivència per a aquells que recorden massa bé la cervesa soporífera, els telèfons mòbils barats i els minibús interminables, on veïns i enemics són igualment molestos.
Kopanitsa examina de prop els drames familiars, les neurosis provincials i la vida a la vora de l'emigració: els personatges del seu espectacle intenten constantment 'encaixar' —en ciutats noves, en famílies diferents i fins i tot simplement a la cua per a una paella barata. Però la popularitat, com sabem, no garanteix la comprensió, i les bromes sobre el perpechi o els walkie-talkies de l'exèrcit es converteixen en reflexions polítiques.
L'essencial en aquests concerts és la ironia cansada i una convicció ferma: si «normal» ja és un èxit, és hora de deixar-ho tot i riure, encara que sigui per esbravar-se. Al cap i a la fi, per a Kopanitsa, la vida quotidiana no és només una tortura diària, sinó també una font inesgotable per expressar veritats banals però dolorosament precises.
