Nikolai Andreev és un pacient rar d'aquella teràpia de la vida en què cal riure per no esclatar a plorar. Els seus concerts no tracten de victòries ni d'èxits, sinó d'una lluita honesta contra l'envelliment, l'absurditat de les relacions i una solitud aclaparadora. Aquí, el cansament familiar es converteix en una font de acudits cansos i confessions iròniques, ja que el significat sovint s'amaga en petits detalls, gairebé imperceptibles.
Triar entre l'absurditat d'una cerimònia del te i l'absurditat dels noranta és una elecció en si mateixa, tot i que ja no queden il·lusions. Fins i tot allà on tot ha perdut el seu significat, Andreev aconsegueix trobar motius per a la ironia, convertint les pors dels adults i els compromisos cínics en monòlegs punyents però càlids per a aquells que fa temps que van deixar de creure en els eslògans motivacionals.
