Sembla que Igor Tarletsky finalment ha assumit que aquest món és una font fiable d'absurditat i esgotament. Els seus concerts no són una recerca d'algun gran significat, sinó més aviat una sèrie d'intents de no perdre el seny en una època en què fins i tot triar un barret o una pilota antiestrès es converteix en una prova de resistència.
En lloc de acudits agressius, hi ha observacions iròniques sobre les ansietats quotidianes, l'intent desesperat de semblar viu i la incomoditat de ser un mateix enmig dels mendicants i els mantras morals de Moscou. La principal fortalesa de Tarletsky rau precisament en aquest cinisme tan desenfadat: ja no protesta ni fa veure que sobreviure en aquest caos sigui una cosa heroica. Simplement balla el seu ball tranquil·l, acceptant que ser divertit avui dia és gairebé tot el que queda.
