Boris Zelig és precisament l'humorista que agafa l'absurditat de la vida quotidiana pel coll i la posa al descobert a l'escenari, sense cap mena de consideració per les il·lusions de ningú. El seu repertori és un viatge esgotat entre una escola en ruïnes, un casino universitari i els límits familiars, on la ironia no es veu amagada per eslògans cridaners sobre un futur brillant.
En cada història, el que transmet no és tant el riure com una tendresa queixosa envers els personatges d'aquest país perpetuament inquiet: nens, mestres i, per descomptat, nosaltres mateixos. Aquí, el cansament de la burocràcia i la ràbia continguda contra el sistema no amenaçen d'aplanar el cor; al contrari, hi afegeixen un parell de cicatrius a l'autoironia. Per a aquells que veuen la versatilitat com una salvació, aquesta veu els sonarà.
Zelig no té il·lusions, però és molt hàbil a l'hora de trencar-les en els altres: la veu cansada d'una generació que tria la ironia per sobre dels lemes.
