Olya Gulchak veu el món com una sèrie d'escales breus, amb un equipatge d'ansietat, ironia i un toc de cansament. Els seus concerts són un batibull de rutes: des de vehicles blindats de transport de personal i guerres alimentàries fins a aules d'escola impregnades de focs artificials i atacs de pànic.
En les observacions de Gulchak, hi ha una indiferència particular envers el romanticisme fingit i els escenaris de felicitat dels altres. Ella troba amb calma l'absurd allà on els altres ja fa temps que han oblidat com sorprendre's: en un autobús al límit de la república, en una ruta masculina pel sud o enmig dels crits d'escolars amb els cabells morats.
La característica definidora de la seva comèdia és la perspectiva d'algú que no espera miracles, perquè està acostumada a tirar endavant sense ells. L'Olya barreja l'humor negre amb la nostàlgia i l'alienació d'una generació per a la qual el que és «divertit» és, sobretot, una mica trist, però suportable.
