La multitud que abans només s'emborratxava ara escolta monòlegs sobre la malenconia als taxis, la crisi i la futilitat de l'amor – tot servit amb un toc de sarcasme cansat i intents de trobar-se un mateix enmig del caos. Parla de Déu, que es va oblidar d'establir les regles; de pel·lícules que ningú no entén de debò; i de les preguntes eternes de «per què viure» en una època d'escassetat perpètua i de preus creixents. Sona com monòlegs d'stand-up per a aquells que ho han vist tot, però que no han deixat de fer-se preguntes estúpides sobre el sentit de la vida i sobre els seus companys de viatge al metro.
14
