Anar Beket s'enlaira per sobre dels paisatges de la crisi de mitjana edat, on l'absurditat política és inseparable dels contratemps personals, i la desesperació quotidiana es converteix en el tema d'observacions que són alhora esgarrifoses i encertades. En el seu espectacle, els antidepressius i els uròlegs es troben al mateix nivell que les fotos de penis i la filosofia del trolling — tot presentat amb un toc de burla, sense drama innecessari.
La idea principal és que envellir en aquest món no és menys absurd que jove, i és clarament més divertit si es mira amb un gra de sal. Beckett utilitza l'enginy com a escut contra la desesperança, permetent al públic reconèixer-se en aquest equilibri fràgil entre el caos i l'autoironia.
