Aquest espectacle de monòleg és un intent de transformar el trauma familiar, els atacs de pànic i l'amor per Tarkovsky en una actuació sobre la divisió generacional i la impossibilitat d'entendre's els uns als altres. Explora el dolor de la guerra dins de la família, els encontres incòmodes amb la música clàssica i la lluita eterna contra els dimonis interiors que mai no moren, sinó que simplement canvien de forma. El públic té la sensació d'estar en una festa a casa on tothom té por de mirar-se als ulls, però es veu obligat a fer una pausa entre acudits i veritats amargues. Tot plegat acompanyat d'un orgue, un bayan i la presa de consciència que la felicitat és una il·lusió i que la flexibilitat no sempre és una virtut. Al final, queda la sensació que fins i tot les emocions més profundes poden estar embolcallades en un flux interminable de dubtes i ironia que no deixa anar ningú.
73
4,0
