El concert és una dansa melancòlica entre somnis i realitat, on l'humor és només un intent de cosir un cor trencat amb retalls de pors i dubtes quotidians i d'una estranya sensació de la pròpia avorridesa. En una època en què fins i tot els cubs d'estress són un luxe, i la confiança en el món es fon més ràpid que les màscares dels nostres rostres, el protagonista intenta trobar sentit en les petites coses i els emojis, admetent que el més important no és sobreviure, sinó no semblar massa seriós. Si esperes revelacions profundes, et convindria recordar de seguida que això és només una altra rutina de monòleg, on l'única rebel·lió és una acceptació silenciosa de l'absurditat que ens envolta.
63
