La pandèmia com una nova línia de front, on nosaltres—veterans carregats amb el cansament de les generacions i una visió irònica de la nostra pròpia edat—intentem entendre els nostres fills i un món que s'escapa cada cop més de pressa. Enmig de records de l'URSS i acudits crues sobre la família i la salut, s'esmunya l'ansietat pel futur, on fins i tot els rellotges que funcionen envien missatges alarmants, i els joves construeixen ponts sense consultar els ancians. El concert és un intent de preservar el vincle entre èpoques i de no perdre's en el flux interminable d'absurditat i canvi.
59
