Pavel Dedishchev no tant fa broma com simplement desfoga al micròfon tot allò que l'envolta: des dels preus dels serveis religiosos i les peculiaritats de la política del Kremlin fins a l'avorrit estoïcisme de la vida moderna. En els seus concerts, la política es troba a la vora de l'absurd, mentre que les qüestions d'amistat i de fe es presenten sota la llum més irònica.
En un món on els drames familiars i les dependències quotidianes s'entrellacen amb misteris arqueològics, les paraulotes són l'únic llenguatge sincer, i els gats i les mares es converteixen en una part integral d'una gran tragicomèdia personal. Pavel observa amb ironia i una tristesa mandrosa: la realitat ha tornat a resultar pitjor que una broma, i tothom ja gairebé s'hi ha acostumat.
