Artur Shamgunov és un còmic que, al llarg dels anys, ha transformat el seu cansament de la rutina quotidiana i les baralles familiars en un antidepressiu fet de sarcasme i una observació aguda. Els seus espectacles són una barreja d'absurditats de viatge, d'angoixes per la salut i d'una batalla eterna contra les ressacas de l'època soviètica, on fins i tot un viatge de vacances es converteix en una marató de banys de fang i de cercar la pròpia vida a Google.
L'aspecte més fort del seu monòleg no és el desig de fer riure la gent a qualsevol preu, sinó la seva capacitat per admetre amb honestedat la rutina familiar, els divorcis i els intents de «no esperar res dels fills»: tota una comèdia d'errors, on l'amor és inseparable de l'esgotament i d'un enfocament empresarial de la criança. En un món on les pantalles valen més que els sentiments, i la sinceritat és tan rara com les llàgrimes d'un home adult, Shamgunov continua sent algú que no té por de revelar una amargor genuïna amb una veu continguda.
Per molt que parli del seu nen interior, de la seva infància cínica o de la seva mare alcohòlica, sempre queda la sensació que el monòleg és, per a ell, l'últim baluard de l'honestedat enmig de les interminables ingerències familiars.
