Traslladar-se a Europa, desastres lingüístics i cares perpètuament tristes: aquesta és la ironia de la vida a l'exili, on fins i tot un somriure sembla una proesa. L'envelliment, el cos femení i la menstruació: és com si Déu hagués complicat deliberadament les nostres vides, mentre que el món, amb les seves regles absurdes, només fa que afegir més caos. Enmig dels intents d'assimilació i les observacions sobre el sistema de pensions europeu, transmet una cansalitat de la cursa constant per la bellesa i el sentit. Una mirada irònica a una realitat complexa, on fins i tot la felicitat requereix traducció.
34
