El concert és un monòleg cansat sobre la postapocalipsi moderna de créixer, on les drogues han estat substituïdes per una bogeria de disseny i les relacions per un joc interminable de «hauries d'haver sentit». No hi ha lloc per a la lleugeresa aquí: els personatges són o bé adults infantils o bé gent gran que ara veu el món amb més humor que no pas ells mateixos. Els acudits sobre esposes i sexe no tracten d'humor, sinó d'intentar sobreviure al caos d'una crisi de gènere i a discussions inacabables, on l'important és simplement abraçar-se i no ofegar-se. En definitiva, això no és tant monòleg còmic com la filosofia d'un home cansat de la vida, que encara busca una manera de no tornar-se boig.
32
