Kostya Pushkin és algú que no troba llampecs d'esperança en l'absurditat quotidiana, sinó material nou. En el seu espectacle 'It's All a Joke', el món es veu com un banc de proves per a observacions sarcàstiques: la hipermetropia esdevé, si no un do, almenys una excusa, mentre que la realitat s'assembla a una marató entre el virus del mico i un altre 'fuck off' en resposta a les notícies.
En la recerca d'almenys un cert sentit, Pushkin presenta una desfilada d'estranys paral·lelismes —entre nans, persones grasses i aquells a qui la societat ha etiquetat efectivament com a «especials». Aquí, a ningú no li sorprenen els refugis antiaeris en llocs inesperats o els restaurants per a aquells que no encaixen en cap estàndard.
En una època en què la justícia és un miratge a l'horitzó, el seu humor no serveix com una estrella guia, sinó més aviat com un rètol de «sortida prohibida». Tot el que queda és riure.
