Kirill Sietlov veu el món a través del prisma de les estores infantils i la desil·lusió dels adults, on fins i tot una col·tura de kombutxa mereix una mica més de respecte que la major part de la humanitat. La seva recerca de sentit en una vida quotidiana absurda, on els cogombres de vegades són més lògics que les notícies, es converteix en una passejada per un bosc de records traumàtics i paradoxes quotidianes.
En aquest univers, hi ha ansietats d'adult i pors d'infantesa, tant disfressades com a cara descoberta, mentre que la manca de sentit del món és clarament evident fins i tot en les abelles; almenys elles saben per què viuen. El cansament de Kirill per les confessions i l'enrenou constant adquireix una ironia cínica, deixant només una pregunta: on acaba la llibertat i on comença el simple autocompadeciment?
