El SMD de Pete Davidson viu en el punt òptim entre «intentar madurar» i «estar-ne ja cansat». L'hora gira al voltant del malestar dels vint-i-pocs, de l'estranyesa suburbana i d'aquell tipus específic d'amargor de Staten Island que sona com un insult però arriba com una alçada d'espatlles.
L'ambient és gairebé desolador i casualment autodestructiu: la marihuana com a filosofia, sexe incòmode, masculinitat fràgil, hipocondria i vincles familiars que es perceben menys com un "sistema de suport" i més com una "càrrega administrativa contínua". Fins i tot la rehabilitació es tracta com un tràmit amb sentiments.
Darrere de tot hi ha el teló de fons familiar de Davidson: una infància a Staten Island i la llarga ombra de l'11-S —el seu pare bomber va morir en els atemptats—, que converteix qualsevol «superació» en una cosa que passa per accident, amb pantalons de xandall i sense una banda sonora inspiradora.
