Nanutria (Víctor Medina) fa monòlegs d'stand-up en castellà amb una obsessió sana per allò incòmode: la migració, la burocràcia, la nostàlgia d'una infància pobra i aquella edat adulta que promet romanç però només ofereix paperassa i mal d'esquena. El seu tartamudeig no s'amaga: esdevé part del ritme de la narració, servint com a recordatori que parlar «normalment» és una altra expectativa imposada pel sistema.
En aquests espectacles, el to és el d'una crònica cansada: amors amb anells que estrènyen, la pressió social disfressada de tendresa i una masculinitat fràgil que es mira al mirall i no hi troba l'«alfa», sinó només un «mascle beta» que intenta sobreviure amb una dignitat barata. La migració hi apareix com un esport de paciència; el compromís, com un contracte amb lletra petita.
Un fet per posar-lo en context sense el mite: és un còmic veneçolà establert a l'Argentina que també presenta «El Súper Increíble Podcast de Nanutria»; també ha participat en projectes de pòdcast com ara Aislados.
