La nostàlgia per una infància on tothom portava malla i els rave substituïen els plans de vida, gradualment dóna pas a reflexions sobre l'aleatorietat de la nostra existència i les pors d'una generació que va créixer sense internet, però amb cicatrius emocionals i un silenci que envoltava els seus sentiments. Enmig de les absurditats de la vida quotidiana i els drames familiars, s'esmunyen la creença que és precisament en el caos i la imprevisibilitat on neix la creativitat —i potser l'esperança—. El resultat és un recordatori discret que cadascun de nosaltres és el producte d'una estranya sort i, alhora, el portador d'una història que no volem oblidar, encara que ens faci sentir una mica incòmodes.
23
