Intentant entendre'm a mi mateix i als meus pares a través de la màfia i els tallers de muntatge de pneumàtics, somiant amb una vida tranquil·la a l'Altai, però topant constantment amb l'absurditat de les grans ciutats i les sèries de televisió sobre tipus durs que ningú no havia demanat. Enmig d'intents de no tornar-se boig per la manca de sentit, les borratxeres i els encontres estranys, afloren una por silenciosa a créixer i a la immortalitat, on ni tan sols els xamans i els manicomis són l'opció més estranya. Al final, tot el que queda és l'ironia envers un mateix i el món, que mai deixa de sorprendre, però que ja no aporta alegria.
19
