Dmitry Adonyev és un cas en què la feixuguesa de la vida d'oficina esdevé inesperadament una col·lecció de trucs de vida aconseguits a pols per moure's entre Europa, Perm i unes celles que semblen presagiar l'apocalipsi. Aquí, l'ansietat es serveix amb un toc de renecs casolans i una cansaleria gairebé familiar, mentre que els codis culturals semblen instruccions per a una autodestrucció subtil.
En el seu «Millor del 2025», les intrigues d'oficina i la psicologia femenina competeixen per la supremacia, però el sentit comú sempre guanya — sempre que, és clar, s'hagi aconseguit preservar-lo enmig de les crítiques incessants de la pròpia mare. La vida adulta, l'emigració i els intents de trobar un cert sentit de normalitat enmig d'aquesta bogeria semblen menys una proesa i més un reflex.
