*Jesus in the Crackhouse* de J.B. Ball sona com un informe de camp esgotat dels Estats Units: un lloc on la gent té bones intencions, però els sistemes no, i l'himne nacional no para de tropeçar amb els seus propis cordons. El to és cansat però alerta: cínic sense ser mandrós, observador sense pretendre que tot això és «nou».
La trama gira al voltant de la bondat absurda del dia a dia, l'estranyesa racial que mai no s'acaba de resoldre i el patriotisme com un esport de contacte. El fil conductor més agut: la «diversitat» podria ser l'arma secreta, però l'estupidesa continua emportant-se les medalles.
Esperau vinyetes de supervivència moderna —indignitats a l'aeroport, intimitat no desitjada i l'etiqueta social col·lapsant en temps real— servides amb una calma post-irònica i amb la picada justa per deixar empremta.
