L'ansietat com a passatemps nacional, els atacs de pànic al metro i els frigorífics a la vora d'un atac de nervis: aquestes són les realitats de la vida adulta, on els psicòlegs ja no són fonts d'ajuda, sinó mems, i la vida familiar és un camp de batalla entre l'esgotament i la ironia. En aquest torrent d'absurditat quotidiana i d'estrès interminable, el protagonista intenta trobar almenys una mica d'apuntalament, però més sovint que no es troba davant de preguntes sobre sostenidors, plàtans i el sentit de la vida en general. Si estàs cansat del diàleg intern constant amb tu mateix i amb el món que t'envolta, aquest monòleg és com un mirall que reflecteix no tant la rialla, sinó una admissió silenciosa: créixer és una forma de tortura per si mateixa.
30
5,0
