Mudances, àvies, sífilis i impressores: tot es barreja en el corrent d'una ment cansada, que lluita per trobar sentit en el caos de la vida moderna i els drames familiars. El protagonista no es perdona ni a si mateix ni als qui l'envolten; sota el sarcasme s'amaga una tristesa pels temps passats i la impossibilitat de ser una altra persona. El món és un cicle interminable d'absurditat, on fins i tot el sexe matrimonial ja no és improvisació, sinó un truc ben assajat i desgastat. La ironia i l'autoironia són aquí arma i escut, però al final tot es redueix a una simple admissió: «Va ser culpa meva».
47
