Tilen Erkinbek no ofereix respostes fàcils ni consol en forma d'històries edificants. El seu concert 'La vida no és pas un llit de roses' és una dissecció irònica de la realitat, on el servei militar sembla un ritual sense sentit i el treballisme és una malaltia crònica per a qualsevol que no hagi crescut en una gran ciutat.
La seva nostàlgia és genuïna: els records de la infància al poble conviuen amb el cansament de la cursa constant per satisfer les expectatives dels altres. Tileugen és reservat però no indiferent, i això dona pes a la seva observació central: cal créixer en un lloc on fins i tot el sucre té un gust amarg.
