Els últims espectacles de Jim Breuer semblen un informe de camp desgastat per la carretera d'un tipus que ja ha complert el seu temps—ara de tornada a l'exterior, entrecerrant els ulls a la vida suburbana com si fos la veritable presó de màxima seguretat. L'ambient és de cansat però disposat: una patrulla escèptica pel caos modern, on el "normal" no mor de manera dramàtica, sinó que simplement es podria en silenci.
A través de *Silly* a San Diego i *Somebody Had to Say It*, aborda la paranoia pandèmica, la fatiga de la guerra cultural, les friccions de fe i família i l'absurditat quotidiana nord-americana (sí, incloent-hi lliçons d'armes de foc, marihuana il·legal i rockers envellits). El fil conductor més agut no és l'indignació, sinó el sinistre consol de veure que tothom perd el nord, només que a ritmes diferents.
Un fet objectiu al qual aferrar-s'hi: Breuer és un antic membre del repartiment de Saturday Night Live (1995-1998). La resta és la mateixa premissa cínica a la qual els seus espectacles no deixen de tornar: la llibertat és real, però comporta paperassa, gats amb demència i un final que sona com si l'hagués aprovat un canó.
