Alexei Solovyov transforma la malenconia quotidiana en observacions sarcàstiques sobre la vida en una època d'hàbits que un no sempre pot explicar ni tan sols a si mateix. El seu *The Last Solovyov* és un tapís de colors tàtar, de conflictes familiars i d'intents constants de donar sentit a un mateix, on la vida adulta resulta ser menys una qüestió de responsabilitat i més de fatiga crònica.
Amb reflexions sobre la llengua materna, les excentricitats de la gent i gats que es comporten d'una manera sospitosament humana, tot aquí sembla una llarga conversa amb un mateix — si aquesta conversa fos insuportablement honesta. Una Europa sense fronteres, però amb una veu interior que es nega a apagar-se — una atmosfera dolorosament familiar.
