Nacho Redondo fa monòlegs d'stand-up en castellà amb una inclinació cap a la provocació: humor negre, cinisme funcional i poca paciència amb la correcció política. És veneçolà (Caracas, 10 d'agost de 1986) i, per si no n'hi hagués prou, també és un dels presentadors d'Escuela de Nada, un pòdcast on «la incorrecció és la norma».
En aquests espectacles, el to és clar: el matrimoni com una nova mena de bogeria (Huevo de Dragón), la criança/pandèmia i la convivència com un esport de contacte (Macadamia), i el camp de mines de la censura i els tabús que envolten la discapacitat (Discapacitado), explicat a través de la fricció entre la intenció i la recepció. No busca la ternura: exposa l'absurditat social i fa que el públic se senti incòmode d'una manera educada.
La idea més potent que travessa tot plegat: la 'normalitat' és una negociació eterna entre la cultura, la família i la culpa moderna... i gairebé sempre perd per punts. Redondo ho exposa, senzillament, amb sarcasme i sense demanar permís.
