Un monòleg que navega entre la pandèmia, les relacions fracturades i la rutina diària de criar fills, posant una mirada crítica als concursos de cant i a la pobresa infantil. La rutina s'aferra a la ironia de la convivència forçada i a l'absurditat d'intentar entendre el caos humà des de la distància segura de l'humor. Enmig de confessions d'odi heretat i de la crueltat de la realitat social, s'esmunya un punyal de malenconia disfressat de sarcasme, que ens recorda que sobreviure al món modern és un acte gairebé heroic.
19
