Ricky Gervais fa el que sempre ha fet: mirar la decència moderna de reüll fins que aquesta parpelleja primera. Els seus sketches giren al voltant del mateix buit alegre: la culpa benèfica, l'optimisme de rescatar animals que topa amb la realitat, i les petites mentides que la gent es conta per sentir-se adulta.
L'ambient és festiu de la mateixa manera que ho és un arbre de Nadal d'hospital: guirnaldes sobre un fons d'angoixa existencial. Darrere del seu mal humor i la seva franquesa hi ha una idea sòlida i coherent: la humanitat no madurarà, així que l'única resposta honesta és continuar rient mentre tot continuï sent ridícul.
Fora de l'escenari, el cinisme ve acompanyat de notes a peu de pàgina: Gervais és obertament ateu i humanista, i fa anys que és vegà, així que sí, el comentari moral prové d'algú que ja ha fet les paus amb el fet de ser el problema que ningú vol esmentar.
